Skip to main content

Terra, patrimoni i societat

La gent

Després de la conquesta de 1235, famílies pageses s'instal·laren progressivament a Eivissa. Va ser un procés que es va allargar moltes dècades fins a consolidar-se un poblament estable i viable. Era gent arribada quasi exclusivament de Catalunya que, amb el temps, es va convertir en la pagesia eivissenca. No tota, perquè entre les famílies colonitzadores algunes fracassaren.

L'endogàmia a escala local dins de la mateixa illa era la tònica general. Els matrimonis es concertaven entre vesins. En la formació de les parelles hi tenia molt a veure la ubicació de les terres respectives. El resultat d'aquelles pràctiques és que els diferents cognoms o llinatges es distribueixen encara avui a zones concretes de l'illa. Així, el segle XVIII, al quartó de Santa Eulària predominaven els llinatges Marí, Ferrer, Torres, Joan i Guasch per posar només els cinc més nombrosos. Mentrestant, al quartó de Portmany els cinc llinatges més abundants eren, per aquest ordre, Ribes, Marí, Torres, Cardona i Prats.

Cap a 1340 podien habitar a tota l'illa unes tres mil o tres mil cinc-centes persones. D'elles, uns centenars residien a la vila d'Eivissa i la resta dispersa a les finques de la pagesia. Al quartó de Santa Eulària, que com sabem s'estenia des de Benirràs, al nord, fins a Cala Llonga, al sud, podien habitar-hi unes mil persones. Amb el temps, la població va créixer lentament i al segle XVII l'illa era habitada per unes deu mil persones i vint mil el segle XIX.

El fet que molta gent tengués els mateixos llinatges i que el ventall de noms de pila en ús era reduït, generava un elevat índex d'homonímia. Així, es va estendre i generalitzar la identificació de les persones pel seu nom de casa o motiu familiar.

Aquests noms comencen amb la partícula “ca”, reducció de “casa”, més el pronom personal “en” quan el nom és masculí, de manera que es forma la contracció “can”, per exemple can Pep (casa d'en Pep) o can Toni (casa d'en Toni); o “ca” més “na” quan el nom que segueix és femení, formant-se així “ca na”, per exemple, ca na Maria (casa de na Maria) o ca na Pepa (casa de na Pepa).

Quan es tracta de la casa on viu una persona que es dedica a un ofici concret se sol fer servir la contracció “cas”, formada per “ca” més “es”, per exemple cas ferrer o cas metge i el seu femení “ca sa”.

Darrerament l'ús de “can” ha proliferat però sense entendre'n el seu significat correcte. Així, s'han posat noms de cases que resulten del tot absurds; per exemple “Can Tànit”, que vol dir que l'amo de la casa es diu Tànit... cosa possible però improbable.

L'origen dels vertaders noms de casa és variat. Es podien formar i generalitzar a partir d'un nom de pila considerat peculiar per ser escàs: can Nicolau, can Berenguer, can Martí, can Benet, can Sanç, ca n'Arnau i d’altres; per la situació geogràfica de la finca: can Joan de sa Mina, can Toni de s'Argentera, can Joan de sa Serra, can Pere des Puig, can Pep des Pla, etc.; combinant noms de pila: can Jaume d'en Perot, can Marc d'en Miquel, can Pep d'en Pere, can Pere d'en Jordi i d’altres; per característiques físiques: can Coix, can Petit, can Ros, can Pintat, i en aquest apartat entren també els diminutius com can Rieró, can Colomaret, can Sançó, can Blaiet, can Trullet... I també a causa d'un ofici o dedicació: cas Soldat, ca sa Gonellera, cas Sergent, cas Síndic, cas Fuster, cas Ferrer, cas Teixidor, etc.

Com s'ha dit, les grans alqueries d'origen andalusí es trossejaren en diferents finques, de manera que el nom de l'alqueria es va conservar per designar grups de cases, finques o hisendes. La necessitat d'organitzar la defensa de l'illa va fer que aquells grups quedassin més o menys fixats en els noms de les vendes, anomenades com les antigues alqueries. La paraula venda té el significat de torn perquè la vigilància de les costes des de guaites, talaies, descobertes i escoltes s'organitzava d'acord a torns assignats als grups de vesins de cada venda.

La defensa

La defensa va ser una de les grans preocupacions des de la conquesta de 1235. En els primers anys es temia una reacció musulmana organitzada des de València o des dels soldanats magrebins (ziyadí, amb capital a Alger, o hafsí, a Tunis). Després, la tensió es mantenia a causa de les diferents guerres que els reis d'Aragó i de Mallorca mantengueren amb altres reialmes, com Castella o França.

Ja en el moment de la conquesta es va fer necessari assegurar una defensa efectiva i constant de l'illa. Amb aquesta finalitat els nobles conqueridors es comprometeren a tenir sempre preparats quatre cavalls armats per cada una de les seues partides jurisdiccionals o quartons. És a dir que eren un total de setze cavalls armats a tota l'illa. Eren les anomenades cavalleries.

Els cavalls armats ho eren literalment, de manera que consistien en un cavaller i les seues armes defensives (casc o elm, escut, perpunt, cota de malla, armadura...) i ofensives (punyal, espasa, maça, llança...); també, lògicament, el cavall o cavalls i els corresponents guarniments necessaris per entrar en batalla en cas de desembarcament enemic.

Tant aquestes armes com l'animal o animals i el seu manteniment eren cars. Així, algunes cavalleries eren mantengudes per mitjà de l'assignació als cavallers d'una partida de les rendes senyorials del quartó; aquestes eren les cavalleries a sou. Les altres eren les anomenades cavalleries territorials, en les quals el cavaller rebia part de la producció agrícola d'unes extensions notables de terra anomenades cavalleries; a canvi, havia de fer el servei de sufragar un cavall armat.

Al quartó de Santa Eulària hi havia dos cavalleries a sou i dos cavalleries territorials. Aquestes darreres eren la cavalleria de Peralta i la cavalleria de Benissomada, Labritja i Albarqueta. Labritja era una alqueria situada a l'actual Sant Joan de Labritja (hi ha la venda i el pou de Labritja), igual que Albarqueta, que també té el seu pou, mentre que Benissomada era una alqueria del pla de Vila, dins del terme de l'actual poble de Jesús.

La cavalleria de Peralta va prendre el nom del cavaller Berenguer de Peralta, documentat el 1286. El seu record s'ha perpetuat en el nom de la font i la venda de Peralta i, especialment, en el del poble de Sant Carles de Peralta.

Per tant, la defensa es basava en la figura dels citats cavalls armats, que formaven la cavalleria pesada. La infanteria es componia de tots els homes en edat de combatre residents a cada quartó, organitzats per vendes. Aquestes forces locals eren anomenades les milícies i existiren fins al segle XIX. A partir del segle XVI, es va poder comptar per a la defensa amb la guarnició militar del rei establerta al castell d'Eivissa, formada per infanteria, artilleria i cavalleria.

Cada any, generalment el dia de Sant Joan (24 de juny), s'organitzava a la vila la mostra o alarde dels cavalls armats. Aquell dia, el governador, com a cap militar de les Pitiüses, i altres autoritats passaven revista als cavalls armats per certificar que hi eren tots i que disposaven de l'animal i dels pertrets i armament necessaris; també revisaven la milícia. S'aprofitava l'ambient festiu de la jornada per fer uns jocs d'habilitat amb les muntures i les armes. Aquesta mostra tenia relació amb les festes de moros i cristians d'altres indrets i també amb la colcada que es fa a diferents pobles de Menorca.

Aquest sistema de defensa es va anar reforçant especialment a partir del 1500 amb l'increment del perill de les esquadres corsàries turca i nord-africana. De 1554 data el començament de la construcció de les murades renaixentistes de la vila d'Eivissa, avui Patrimoni de la Humanitat. Moltes de les cases de les finques més riques de la pagesia construïren les seues pròpies fortificacions en forma de torres de defensa, en les quals es refugiaven les persones i totes les pertinences que podien encabir-hi en cas de desembarcada enemiga.

Les esglésies

La primera capella de Santa Eulària ja existia, presumiblement, l'any 1243. De ser així, només seria anterior l'actual catedral, que llavors era l'església parroquial de Santa Maria. La primera notícia de l'església de Portmany, dedicada a sant Antoni Abat, és de 1305, i la de l'església de la Mare de Déu de Jesús, al pla de Vila, és de cap a 1465. Encara són posteriors les referències als altres temples més antics: Sant Miquel, a Balansat; Sant Jordi, a ses Salines. Totes elles depenien de la parroquial de Santa Maria i aquesta, a la vegada, de l'arquebisbat de Tarragona des de 1235 fins a 1785, quan es creà el bisbat d'Eivissa.

El cas de l'església de Jesús és especial perquè la seua construcció va lligada als franciscans, ja que es va fundar com a capella d'un convent d'aquesta orde. A començament del segle XVI la Universitat d'Eivissa i Formentera va fer donació a aquell petit temple d'un retaule magnífic, fet a València pel prestigiós taller de Roderic d'Osona.

Al segle XVI els habitants de l'illa varen conèixer el període àlgid d'inseguretat a causa dels atacs enemics: turcs, magrebins i francesos. L'església fortificada de Santa Eulària que havia substituït l'an­tiga capella medieval es va haver de refer completament després que fos atacada el 1543 i pràcticament destruïda. En el seu lloc es va aixecar un temple-fortalesa que ja estava acabat el 1568. És el que actualment es conserva. La seua missió era per­metre la celebració dels oficis religiosos i també procurar un reducte defensiu suficientment resistent als habitants de la zona.

Durant la segona meitat del segle XVII, quan gran part del perill havia passat, s’hi afegiren les capelles laterals co­bertes de cúpula, una d'elles amb llanterna, que creen el transsepte que li confereixen una vaga planta en creu llati­na. També s'aixecaren els elegants porxos de missa.

El creixement de la població del camp eivissenc va fer que s'anassin construint altres esglésies als llocs més allunyats. D'aquesta manera s'afavoria que la població pogués complir amb els preceptes religiosos i enterrar els difunts.

Al quartó de Santa Eulària, tota la part nord quedava molt allunyada de la seua església, de manera que cap a 1720 es va fer una capella a La­britja, dedicada a sant Joan Baptista. Més o menys pel mateix temps s'aixe­cava al quartó de Portmany l'església de Sant Josep i, a Formentera, la de Sant Francesc Xavier.

Al final del mateix segle XVIII va culminar una llarga reclamació de la població d'Ei­vissa: la creació del bisbat propi. Així el 1782 la vila d'Eivissa va ser elevada a la cate­goria de ciutat, condició indispensable per poder ser seu episcopal, dignitat que va assolir el 1785. La primera feina del bisbe aragonès Manuel Abad y Lasierra va ser redactar un pla parroquial. La seua aplicació va significar la construcció de nous temples.

Els seus fruits foren les parròquies i esglésies de:

  • Sant Carles, dedicada a sant Carles Borroneu i construïda a la venda de Peralta, raó per la qual el poble és anomenat Sant Carles de Peralta;
  • Sant Llorenç, dedicada a sant Llorenç Màrtir i construïda dins de la venda de Balàfia; el poble és designat Sant Llorenç de Balàfia;
  • Sant Vicent, dedicada a sant Vicent Ferrer, edificada a sa Cala, ha donat nom al poblet de Sant Vicent de sa Cala.

Molt més endavant, el 1967 es va construir as Puig d'en Valls el temple dedicat a Santa Maria Mare de l'Església, convertit en parròquia deu anys més tard. El pla parroquial del quartó de Santa Eulària va crear, per tant, les següents parròquies que designam d'acord amb el sant o santa titular de cada una i per ordre d'antiguitat del temple parroquial, i seguit del nom corrent del poble en què es troben i el nom formal:

Santa Eulària de Barcelona
Santa Eulària

Santa Eulària des Riu

Mare de Déu de Jesús
Jesús

Jesús

Sant Joan Baptista
Sant Joan

Sant Joan de Labritja

Sant Carles Borromeu
Sant Carles

Sant Carles de Peralta

Sant Llorenç Màrtir
Sant Llorenç

Sant Llorenç de Balà­fia

Sant Vicent Ferrer
Sa Cala

Sant Vicent de sa Cala

Santa Maria Mare de l'Església
Es Puig d'en Valls

Es Puig d'en Valls

Tots aquests temples i els seus termes parroquials quedaven dins de l'antic quartó de Santa Eulària o quartó del Rei, com s'ha dit. Ara bé, quan al segle XIX es varen crear els ter­mes municipals actuals, les parròquies de Sant Joan de Labritja, Sant Llorenç de Balàfia i Sant Vicent de sa Cala varen ser assignades al nou municipi de Sant Joan de Labritja, mentre que l'església de Santa Gertrudis de Fruitera, que abans era del quartó de Balansat, va passar al municipi de Santa Eulària des Riu.

Finalment les parròquies o pobles del muni­cipi de Santa Eulària es varen consolidar de la manera següent: Santa Eulària des Riu, Mare de Déu de Jesús, Santa Gertrudis de Fruitera, Sant Carles de Peralta i es Puig d'en Valls.

Ja al segle XX, al nucli urbà de Santa Eulària, es va construir el convent de monges tri­nitàries (1958). La seua capella, dedicada a la Mare de Déu de Lurdes va passar a servir d'auxi­liar de l'església de Santa Eulària del Puig de Missa.

Més endavant, es varen construir dos capelles auxiliars, una a Cala Llonga (1972), feta a l'aire lliure, obra dels arquitectes Elías Torres i J. A. Martínez Lapeña i dedicada la Mare de Déu d'Agost (o de l'Assumpció de Maria), i la des Canar, dedicada a Sant Cristòfol (1986). Anterior, del segle XIX, és l'ermita de la Creu d'en Ribes, on es fa romeria poc abans del Primer Diumenge de Maig. Algunes cases particulars comptaven amb capella prò­pia, com es Porxos, però avui ja no tenen ús religiós.

Les cases

Les cases del camp eivissenc són co­munament designades com cases pageses. Des del segle XIX han set motiu de comentari dels viatgers i viatgeres, perquè se sorprenien en trobar-les molt diferents de les masies catalanes i de les cases rurals mallorquines i menorquines. Els anys 30 del segle XX, diferents arquitectes i artistes mostraren la seua admiració envers aquesta “arquitectura sense arquitectes” per la netedat dels seus volums de coberta plana, l'absència d'elements superflus i el seu funcionalisme.

Aquestes persones buscaren una raó que explicàs per què les cases d'Eivissa eren tant diferents de les que estaven avesats a veure. I trobaren un tret que també feia distinta la història d'Eivissa de la dels indrets vesins: la colonització púnica. Aquesta creença de l'origen fenici o púnic de les cases pageses eivissenques s'ha convertit en un mite que perdura a l'actua­litat.

Contràriament, l'estudi històric i arqueològic de la casa, però, ha revelat una realitat molt diferent, com era d'esperar. Les cases pageses són el fruit de contínues ampliacions i re­formes. En ben bé totes, el conjunt edificat solapa afegits, refeccions i reformes de diferents moments. El cas més antic estudiat fins ara és una casa en què s'ha diferenciat una fase del segle XVI. No es pot descartar que es localitzin fases més antigues en qualsevol moment, tal vegada del segle XV o XIV, per això és im­portant estudiar les cases quan s'hi fan obres d'importància.

El nombre d'estances d'una casa depenia de la riquesa de la família, però, en general, la  seua primera fase consistia en un o dos àmbits de planta rectangular i funció polivalent. Bona part de les acti­vitats quotidianes es feien a l'exterior si el temps ho permetia. L'interior es reservava per dormir, cuinar a l'hivern i emmagatzemar productes i eines. Posteriorment, el nombre de dependències va anar augmentant i cada una d'elles es destinava a un ús concret. Aquest complicació i especialització dels espais domèstics té a veure amb l'evolució dels estàndards de con­fort arreu d'Europa i sempre depenia, com s'ha dit, de la riquesa de cada unitat familiar.

Els pobles

Bé està haver ofert primer la descripció de les esglésies i després la dels pobles perquè, fins a da­tes recents, molts estaven formats únicament pel temple, un bar-botiga i tot just un parell de cases. La resta de famílies de les parròquies residia a les cases cons­truïdes sobre les finques, disperses per la pagesia.

Abans s'ha dit que el bisbat d'Eivissa es va crear el 1785. Doncs bé, just en aquell mo­ment es vivia l'època de la Il·lustració. Era un moviment intel·lectual i polític que, apro­fitant els coneixements científics acumulats fins a aquell moment, pretenia racionalitzar multitud d'aspectes a Europa i les seues colònies.

Al regne d'Espanya, el rei Carles III de Borbó en va ser un gran impulsor i va ordenar la reforma de les estructures que considerava antiquades, anquilosades i, sobretot, gens beneficioses per a les arques reials.

Des de la cort reial es va enviar a Eivissa i Formentera un grup de funcionaris amb plens poders que varen crear la Junta de Millores. Aquesta Junta, després de fer una diagnosi de la situació, va començar a plantar les bases per modificar diferents aspectes productius de les illes. Un d'ells era acabar amb el poblament dispers i aconseguir que la gent habitàs concentrada als pobles.

Santa Eulària va ser un dels llocs on aquelles mesures varen tenir un èxit més notable. Efectivament, encara que la població del camp va seguir vivint a les seues cases aïllades, els il·lustrats aconseguiren formar un veritable nucli urbà.

Els engi­nyers del rei triaren l'emplaçament de la nova població després de descartar el Puig de Missa, on ja hi havia algunes cases, per ser reduït i d'accés massa costerut. Deli­nearen el poble al pla, entre les muntanyes i la mar.

Traçaren els eixos principals (el car­rer de Sant Jaume i el passeig de s'Alamera) i carrers que es creuaven formant angles rectes. Al cap de dalt del passeig es va construir l'edifici que era alhora ajuntament, allotjament de les forces de l'ordre, presó i escola.

Al seu davant varen fer una plaça do­tada d'una font d'aigua potable canalitzada des del riu. Totes les cases responien a un mateix patró i havien de tenir un pati o tancó on cultivar algunes hortalisses i arbres, també amb aigua del riu.

El carrer principal es va allargar cap as Canar per dotar de camí les terres d'aquella zona de la venda d'Arabí, que varen ser bonificades i posades en conreu. Va ser tota una planificació d'urbanització il·lustrada.

A la resta de pobles del quartó els projectes urbanitzadors dels il·lustrats quedaren sense executar per falta d'implicació de la població i d'insistència de la Corona. Així, fins fa poc, com s'ha dit, Sant Carles, Santa Gertrudis, Sant Llorenç i fins i tot Jesús consistien en l'església, una botiga-bar i dos o tres cases.

Entre els èxits dels il·lustrats i en concret del bisbe Abad y Lasierra, a banda del poble de Santa Eulària, es compta la gran acceptació que les noves parròquies tengueren entre la població. D'aquesta manera, la gent d'Eivis­sa i Formentera sent una fonda identificació amb la seua parròquia.

La cultura

La cultura del poble instal·lat a Eivissa arran de la conquesta cristiana de 1235 era el fruit d'un com­pendi d'elements propis de les zones d'origen de la gent que colonitzà l'illa. La majoria, com s'ha dit, provenien de Catalunya. Per aquesta raó la llengua catalana és la pròpia d'Eivissa i, de fet, era l'única llengua parlada majoritàriament fins al segle XX, quan el castellà, oficial des del segle XVIII, ha anat augmentant molt la seua freqüència d'ús.

El català d'Eivissa, generalment anomenat eivissenc, presenta variants respecte del que es parla a altres zones geogràfiques i fins i tot hi ha variants a la mateixa illa. Es pot distingir amb relativa facilitat una persona de la part occidental (Sant Josep de sa Talaia i Sant Antoni de Portmany) d'una de la part oriental (Santa Eulària des Riu, Sant Joan de Labritja).

En canvi, la resta de ma­nifestacions culturals són pràcticament iguals arreu, si exceptuam algunes diferències en la gastronomia i en el vocabulari. És el resultat no gens sorprenent de l'aïllament per zo­nes de la població camperola i de la pràctica de l'endogàmia comarcal abans al·ludida.

La característica, també ja esmentada, d'hàbitat disseminat de les famílies pageses va comportar la creació de temps i espais de socialització entre elles. Es poden distingir en­tre moments quotidians, moments anuals i moments extraordinaris de socialització. En­tre els primers, el més clar era la missa dominical, precepte religiós que permetia la tro­bada de les diferents famílies de la parròquia. Es produïa la recepció de notícies, l'inter­canvi d'informacions i la selecció de futures parelles matrimonials, sovint dirigida per les respectives famílies. Els esdeveniments anuals eren la festa patronal, les festes, més reduïdes, que se celebraven a pous i fonts, i les feines de transformació d'aliments que prenien forma festiva, entre d’elles, molt especialment, la matança del porc. Els fets extra­ordinaris eren les bodes, els batejos i els enterraments, que també donaven peu a reuni­ons de familiars i vesins.

Les festes se celebraven amb música destinada a ser ballada. Concretament eren balls de parella, realment escassos en el panorama mediterrani de balls. El seu origen és baixmedieval i presenta clars paral­·lels a zones com el Pirineu català. Els balls són fonamentalment la llarga, la cur­ta, ses nou (o dotze) rodades i sa filera, que és una variant de la llarga.

Les festes i els balls eren l'ocasió per vestir les robes més riques i les joies, que so­len ser d'or, però les considerades més antigues són de plata i coral. L'exhibició de robes de qualitat i joies era la manera d'exterioritzar la riquesa de la casa, entesa aquí com a fa­mília. Els matrimonis més desitjats eren sempre amb parelles d'igual o superior riquesa amb la finalitat de mantenir o ascendir en l'escalafó social. Quan eventualment una pare­lla de joves s'oposava als designis dels seus progenitors sempre existia la possibilitat de la fuita, generalment escrupolosament regulada per evitar la deshonra familiar, que se centrava en la virginitat de l'al·lota.

El règim matrimonial era de separació de béns estricta. La successió hereditària estava també clarament estipulada, de manera que el fill primogènit esdevenia l'hereu de la ma­jor part dels béns paterns i materns. La resta de germans i germanes rebien l'herència lle­gítima bé en terres, bé en diners, de mans de l'hereu a la mort dels pares.